Estimat diari...

I després d'uns quants dies desaparegut, i no sense motius (bé, això crec jo), intentaré reprendre el fil del que anava dient... He tornat per quedar-m'hi...

Estimat diari:

Què se'n podria dir d'un dijous com avui? Sé que per a molts anar-se'n vius al llit és el més important d'aquesta nit. D'altres, ara s'ho estan passant tan bé que l'últim que desitgen és anar a dormir, fins i tot hi ha qui no voldria haver-se despertat, tal vegada ara són morts, qui sap.

Ho sé, ho sé, sempre que em vulgui queixar, com diu la meva mare, haig de tombar el cap per poder veure aquells a qui la raó (o la bogeria) no deixarà avui tancar els ulls. Sé que avui dormiré, i em tranquil·litza, ja saps que el meu fort no é

s l'insomni, però de segur ho faré inquiet. Avui, per molt que altres diguin, ha estat un dia per recordar. Bé, potser quan de gran passi els ulls sobre aquestes pàgines, per sort, ja me n'hauré oblidat, i el record perdurarà exclusivament en aquest diari. Ans per demà segur que no se m'oblida, i per demà passat, i l'altre...

Va, no facis aquesta cara, ara t'ho explico. Potser la introducció ha estat massa impetuosa, perdona'm, no et volia espantar. No ha estat tan greu com aquell dia que... ja saps, però quan succeeix quelcom que em trasbalsa ho necessito parlar. Ha estat a l'institut, sí, com sempre, no hi puc fer res s

i la meva vida social no traspassa les fronteres d'aquella presó. Si sabessis tot el que m'arriba a passar i no et puc dir... no tens tantes pàgines per poder escriure-ho i si m'haguessis d'escoltar ja te'n hauries cansat.

Com... com dir-te que ja no puc més? Que n'estic fart de la gran bogeria d'aquell edifici? De la hipocresia i de la feblesa, d'un sistema que sembla fet per contradir-se, on sinó vas a classe perquè ho trobes avorrit i creus que a casa, mirant la viquièda, aprendràs més, ets home mort? On sinó vomites a l'examen allò que posa al llibre no vals res. No si val a raonar, a qüestionar allò que és escrit o explicat, fins i tot a classe de filosofia. Sabies que la filosofia és l'estudi metòdic i crític de la realitat, segons l'IEC? Vés per on, a classe, aquest estudi de l'eterna realitat es limita als fulls del llibre de torn.

Però la incoherència que m'ha tocat viure avui és una altra. Sé que és difícil, però intentem mirar-ho des d'una òptica objectiva: anar a l'institut suposa, molts dies, haver de suportar sis hores d'assignatures i temaris que no suportes. I així, hores més, hores menys, tots els dies de la setmana. Resulta que el sistema té un mètode “infal·lible” per no desmotivar els alumnes de l'aprenentatge. 

Quan es nota l'absència d'un d'ells més del que es considera que és debut, l'expulsen del centre, li donen vacances. Que ignorants... creuen que així el subjecte en qüestió reflexionarà sobre el seu “mal acte” privant-se de no poder omplir-se de coneixements. M'agrada la idea d'apagar el foc amb gasolina. Saps? Crec que en realitat això és una anticipació al que ara se'n diu un ERO temporal. Ens estan preparant per al futur. Ells només obeeixen ordres i es renten les mans, ningú té prou força de voluntat per rebel·lar-se contra això, ves a saber on acabarà qui obri la boca...

Avui m'ha tocat a mi. No puc evitar que em sàpiga greu, no ho trobo just. Tres dies d'expulsió per haver preferit el llit a la cadira.

En realitat, per molt que em molesti, hauria d'estar agraït per aquest gest. Ara per fi podré dormir, podré despertar-me serè durant tres dies escollint què vull fer. Per fi podré llegir, i escollir el què sense la pressió d'un examen. Podré tocar el violí i sortir a passejar. Podré fer fotos, caminar sense pressa, i contemplar el mar des d'una terrassa. Si tingués més temps m'acostaria Escòcia i coneixeria nova gent, apr

endria anglès i a l'hora m'ho passaria bé. Per fi tindré tres dies de llibertat, tres dies on podré aprendre de la vida que viuré, que, de segur, serà més enllà dels pupitres.

Bé, mira, saps que? Ara ja em trobo millor. Sé que dormiré plàcidament perquè demà no em sonarà el despertador.

Bona nit...

Llibre delatat

Aquest cap de setmana se m’ha presentat la oportunitat, més fefaent que mai, de tractar amb un mot mut. Contra la meva voluntat haig de reconèixer que fou un encontre breu, lleig, així de passada. Però no hi podia fer res, m’hi van obligar.

Amb aires d’autoritat estaven escrits a la meva agenda uns deures per fer. Alguna cosa així com anàlisi morfològic de paraules compostes. Jo no em caso amb ningú, us ho asseguro. Però posats a ser bons nens i fer les coses tal com ens manen, pensí que seria bona idea tenir un diccionari de lengua castellana a l’hora de fer l’exercici.

I heus ací la romàntica història. L’Altamar fou l’escollida. Bonic nom. Desgraciadament, com ja us he dit, l’encontre no durà gaire. Era un amor platònic, em veia obligat a decidir entre el llibre o la madre RAE. I guanyà, com sempre, qui està per damunt. Al despertar del somni, teclejant el nom de la meva enamorada al diccionari en línia, em vaig assabentar que no existia. No senyors. La paraula Altamar, en castellano, no existeix. Tregeu vosaltres mateixos les conclusions.

Aquí en teniu les proves.

Casualment casual

I no em direu que això no és casual. De debò esteu destil·lant aquestes paraules per caprici diari? És el primer que se us ha passat pel cap al despertar-vos? Quina sorpresa, esperava un sí. Tot és casual. Us hi heu fixat? Hi ha gent, cada vegada més, viva figura de l'ateisme, que ni somia en posar el seu destí en mans d'un desconegut. Car si hi presteu atenció us n'adonareu que ningú descarta l'existència del casual. Bé doncs que un déu (o uns quans) i el big bang formaren tot el que envoltem i ens envolta. Potser era un diumenge a la tarda i enllestiren la feina, farts de tanta monotonia. Es deurien avorrir molt, no trobeu? Crear el tot és feina, més entre dos persones. Imagineu-vos si costa ja posar-se d'acord per demanar una pizza, com deu ser crear el món. En primer lloc posar-se d'acord en què crear. M'imagino el big bang fent negociacions de finançament a contrarellotge amb tots els deus: "Em poseu un centre d'I+D per cada tres temples religiosos" Els altres encara s'estan rient.

No em pregunteu com, ans sembla que se'n sortiren. Potser, qui sap, som en un univers imaginatiu, semblant a Matrix. Però aquesta no és ara la qüestió. Ni escletxa de dubte queda en determinar que la part més difícil fou la de posar noms a les coses. I perquè desprès vinguessin els humans i els hi canviessin a conveniència (allò que actualment se'n diu idioma, riquesa cultural). Amb la d'estires i arronsa que els hi suposà. Déu, de poques idees, conservadores i clares, assenyalà un ninot exclamant "D'això se'n dirà home". El senyor big bang, sempre de caire distés, i una mica més calent, penetrà més en l'assumpte. Acceptant-ho al principi, decidí desprès, a mode de crispació política, incloure un recurs contra la idea. Totes aquelles figures serien homes –i dones, ans llavors eren masclistes—però per diferenciar-les haurien de portar el seu propi nom totes elles.

Consultant avui, íntimament com ans solíem, amb el meu confessor Google, m'ha presentat un dels seus nous fills, és diu Zeitgeist, el pols dels temps que corren, en alemany. Pocs recursos aquest Google amb la de confessors que té. Segons m'ha explicat el jovenet, que ja navega, suma i parla, Sarah Palin és el mot més remarcat del finit any 2008. Casualitat, ja ho veieu, pura casualitat. I en blocs, per aquí a prop, el Blog Salmón. Empresa de congelats marins? No, bloc d'economia. I s'entén, amb això de la crisi mundial –que sembla no afectar a Google— per fi se'ls hi ha girat feina als economistes i com que van peixos de temari, no els hi ha quedat més remei que posar-li aquest nom. Se'n diu economia submergida. Casualitat, tu. Més encara que haver trobat aquest bloc cercant Sarah Palin a Google.

El llistat casual queda així, doncs: youtube, juegos, hotmail, marca, juegos juegos, tuenti, yahoo, videos, you, as. Agraden el jocs de i per atzar. Atzar com el que tingueren, reprenem la faula de la creació, al posar noms. Atzar, mala sort i cometre el greu error de no tenir en compte l'estadística. Com humà és errar, i més encara dar-li als altres la culpa, em compadeixo dels meus compatriotes de raça que, ara sí, per atzar –esperem que no per una altre cosa—han hagut de suportar que un parell de mots malsonants es dipositessin darrera el seu bell nom. I si ja és injust que ens toqui un malnom, abans fins i tot de néixer, ni escoltar vull com anomenaran al seu gos. I tot per culpa d'aquells dos...

FELIÇ 2009!

En algun lloc, de la terra

Després d'alguns dies d'inoportú absentisme -coses que pasen-em plantejo... i per què el nadal ha de ser feliç per tothom? I si el color de la mort no fos el negre sinó el blanc antònim? No hi ha res escrit. BON NADAL I BONA VIDA!

En algun lloc, de la terra, 25/12/08 No saludo, per què, si ja ens coneixem?

Avui és Nadal, ho heu vist? Tot és blanc, nevat, fa fred. Això sembla. El carrer és buit, mort, ni una ànima, ni un rostoll, res. La meva cega vista sols sent caure una cortina de tímida pluja, plor de lluna nova, abandonada la nit de Nadal. Blanc, tot blanc, absència de tot, presencia de res. Les meves oïdes veuen moure’s l’esbufec pragmàtic del vent d’hivern que, perdut, intenta irrompre arreu. La llengua em palpa amarga, haurà acariciat un paladar sagnant.

Serà del fred, aquest gust que penetra pel meu nas. És blanc, no res. Incolor, inodor, insípid, inoïble i invisible. Ni dolç ni amarg, ni curt ni llarg, sec o humit, com la vida. I el vidre entelat, que olora a rosada, fora de lloc, fora de dia. Un presagi dels sentits, no ho veieu?

Blanc desert de neu a l’horitzó, buit, mut, cec. Sols un fum delita al no res una dansa macabra. Fum negre, de xemeneia, algú rient celebra el Nadal, encara. Destí declarat, afortunat per aquells qui decideixen irrompre en celebració.

I d’això li’n diuen Nadal. Harmonia, pau, amor. Per alguns. Simfonia inacabable, i cada any inacabada; preludi per ells, cadència per mi. Del Nadal, nadales, i de la simbomba neix una dansa macabra. Hi ha compassos que s’obliden, els de silenci per sempre més perduren. L’alegria mata l’any, és la coda del patiment. Un ingenu silenci pactat entre tots. No m’hi puc oposar, ans m’hi resignaré.

Negre sobre blanc, això sento. M’ho fa patir la felicitat dels altres. No, no puc viure un vida imperfeta, dissimulada, fingida en tant com aquestes festes. La sinceritat em mata, em neix el dubte, el fàstic, l’odi. Com puc fer veure que aflora una flor sobre el gemec del sol gelcuit? Com puc denotar alegria si el sol somriure em cou a covardia? Per què m’enganyo? Per què he nascut enganyada, lligada, lliurada? Llunàtica? Malcriada?

La meva ànima sent Nadal tot l’any. Ha sentit la hipocresia biblista tota la vida. Tota. Un Nadal blanc, buit i bord . De fe falsa. Ells vestint-se, jo que em despullo. Juren, jo jec i contemplo. Endrapen reunits mentre vomito solitud. S’escalfen les llars i em congelen les venes. Em maten, fa temps que ho volen fer. Egocèntrics i eixuts assassins farts d’olla i avarícia. Buscadors de l’oportuna ocasió per fer de tota vida un ocàs.

Jo sols puc contemplar, fins ara esperava l’hora; però he decidit que arribi abans. Un dia ha de ser el darrer, ha arribat. Digues-me tossuda, impacient. I ho sóc. Tal com volen. Tendre com vaig néixer, moriré. Admeto que podria haver esperat, ans m’haguessin trobat, i ja morta. Millor és escapar, val més la covardia que el covard. Ofensa ponderosa és el que faig, ans tinc convenciment.

Fins mai,

És dilluns

Ja sé que ho sabeu...

És dilluns i escric aquest text dins el llit, ara són les deu de la nit i el dia s’acaba. Sé que és una estupidesa escriure sobre un dia normal i corrent, sobre el que podríem anomenar “la rutina diària”, però crec que d’aquell “dia a dia” que tant ens acostumem a queixar, se’n pot treure alguna cosa més que interessant.. Vull dir que... ja sé que a ningú li agrada anar a treballar, ni anar a escola generalment, però... no sé, he estat pensant i m’he adonat que si al cap i a la fi ho haurem d’acabar fent per collons, millor que surti de nosaltres mateixos. És per això que us volia resumir el dia que he passat jo avui. Segurament no hi trobareu cap cosa d’interessant (crec que no la té) però potser fins i tot si fingiu que us ha acabat agradant, us sorprendreu i, tal vegada, hi trobareu quelcom d’interessant. Qui sap. Tal vegada us hi sentiu identificats...

Bé, doncs avui, com cada dia, m’he despertat amb el soroll de l’alarma comuna que, de pas sia dit, sol sonar cap a les 7 del matí a moltes llars del món. Com us podreu imaginar el primer que he fet ha estat... ha estat... bé, aquí cadascú que imagini el que vulgui... Deixem-ho en que he obert els ulls i sense perdre ni un minut, no sens deixar la son grandiosa que em podia, he anat cap a la cambra de bany per dutxar-me. Ho he fet i després d’eixugar-me i vestir-me he baixat a esmorzar. De fet, d’aquest primer moment del dia no me’n recordo massa degut a la son. He vist que plovia i sense massa preocupació he començat a esmorzar. A l’acabar, un cop d’ull a l’horari d’avui i m’he preparat els llibres d’acord amb el que posava. És maco preocupar-se pels llibres i no agafar el paraigües un de tempesta... no? En fi, tot seguit, i sense cap cosa més a fer, m’he acomodat al sofà esperant que arribés l’hora de sortir cap a l’institut...

Ja veieu que n’és d’interessant, oi? Només una observació: Què hauria passat si l’aigua calenta de la dutxa s’hagués acabat? Haig de donar gràcies a la companyia elèctrica per fer possible que això no hagi passat. Sí, més d’un dia m’ha passat. A vosaltres no? És una sensació molt agradable, us la recomano. Dutxa d’aigua freda per a un bon començament de setmana. Com a mínim, et refresca les idees, encara que sigui literalment. Reclamacions, al fons a l’esquerra. Segueixo...

He sortit cap a l’institut i, oh líric firmament, evidentment, estava plovent. Sense cap novetat m’he trobat com cada dia amb els meus amics i hem pujat junts cap a l’institut. Dilluns: Primera hora, Català. M’han entregat un examen que feia dues setmanes havia realitzat: 7,77: número rodó (que bé! l’últim el vaig suspendre amb un 4,97...) Segona hora: Matemàtiques; res a comentar. Tecnologia. Seguint el model de les mates també molt tranquil·la. I Naturals. Aquesta última ha estat una mica més moguda. Com sempre, tothom xerrant. Al cap i a la fi, però, això no se’n va del que passa quasi a diari.

El migdia també molt tranquil (veieu com ja us he advertit que no ha passat res de massa interessant avui...), el dinar ha consistit en unes pizzes pre-cuinades amb sabor a plàstic i a un iogurt mínimament comestible, per tant passem a la tarda.

Tarda: Inpresentable, incrementable i excrementable. Socials: Els castells medievals. A segona educació física (Buf!!!) com sempre hem començat un quart d’hora tard i hem estat 10 minuts corrent al voltant del pati, després una mitja hora de jocs i cap a casa. (A mi, les tardes em passen molt ràpid... a vosaltres, no?)

A l’arribar a casa he berenat pa amb xocolata (de fet és l’únic que he pogut preparar) i m’he posat a fer els deures: cinc exercicis de matemàtiques, estudiar per una prova de Naturals (com sempre el nostre grup va més lent que els altres degut a les nostres boques...) i acabar un treball de Tecnologia.

Per mi que aquí s’ha acabat el dia, quan he acabat els deures m’he posat a fer el dropo i a mandrejar i com sempre m’he estirat al sofà a mirar la “tele” (el “TN”), he sopat i ara... tinc son, bona nit!

Una porqueria de text, inventat... (bé, de fet modificat, el vaig escriure fa tres anys) pel que podia haver estat una merda de dia.

Personalment sempre m'he decantat cap a la dreta a l'hora de mirar el calendari gregorià. Divendres més que dilluns. Però certament: el nom dels dies -i encara més, els dies en si, no oblidem que és un invent humà- no trobo que tingui potestat supersticiosa. Són el que volem que siguin. Les petites coses i diàries, juntes, fan més que l'extraordinari. L'error és que no sabem on vàrem deixar la cola i, per tant, no les podem enganxar. Bona setmana!

I de regal, humor fàcil. I per què renunciar-hi?