diumenge, 16 de novembre de 2008

Supersticions 2006-2007

No sóc gens supersticiós, gens. I la veritat, tampoc suporto que la gent pensi que passar per sota d’una escala o veure un gat negre és senyal de mala sort i desgràcia; simplement ho trobo una rucada. És qüestió de lògica, de tenir un parell de dits de front: pots dir que tens mala sort un cop t’han embargat el pis perquè has deixat de pagar la hipoteca, o quan t’ha enxampat un radar de la policia corrent només cinc quilòmetres per hora més ràpid del permès, però de debò, és ridícul pensar que avui tot et sortirà malament perquè sigui dimarts dia tretze. El món està completament boig! És més: hi ha dies on sembla que

tothom es posa d’acord per celebrar coses supersticioses. Què vol dir que la nit de Sant Joan és màgica? Fa temps que s’ha demostrat que a causa de la posició de la terra vers el sol hi ha dies amb més claror que altres i que també, per culpa d’aquest posicionament existeixen el que anomenem estacions; càlides, fredes i temperades. I bé, ja no parlem de la nit de cap d’any, és clar: per mi ja li podrien treure aquest nom i convertir-la en la nit dels supersticiosos. No estic dient que no sigui maco veure com tothom es felicita i es desitja un bon any, veure com per culpa dels missatges de telèfon mòbil les xarxes acaben saturades i veure els rucs que passen cridant pel carrer a les quatre de la matinada sense deixar-te dormir... No, això és bonic. Però més ja no! No ho entenc, de debò que no ho aconsegueixo comprendre. Es pot saber qui es va inventar aquesta tradició de menjar el raïm? I a sobre se li acut esmentar que menjar-se un gra amb cada campanada porta sort! Suposo que aquest geni de les tradicions no sabrà encara que l’any passat jo em vaig estar a punt d’ennuegar amb el gra de raïm de la vuitena campanada i per poc no començo el dos mil sis a urgències... Ah, és clar! Ja sé per què em va anar tan malament: em vaig descuidar de posar-me roba interior vermella. Era això, oi? Com pot ser que no hi hagués caigut encara... si tothom sap que posar-se un tanga vermell la nit de cap d’any és sinònim de bona sort! Buf... de debò que odio les tradicions ridícules, les odio! No ho entenc; de debò hi ha gent al món que és capaç de creure’s que el color de calçotets que porti un dia determinat influirà a la seva vida durant dotze mesos seguits? És simplement ridícul.

Potser estic una mica irascible, no? Sí, segurament sí. Crec que m’haig de calmar. La veritat és que mai he entès als supersticiosos, però ho he intentat... Sabeu què passa? La meva situació actual és molt penosa. Potser el que tinc és enyor. Són ara mateix tres quarts de dotze de la nit i avui és cap d’any. Suposo... suposo que ara m’agradaria estar a casa meva, a Ciutadella, amb la família pelant el raïm i preparant-nos per entrar al dos mil set, però en canvi em trobo aquí sol a l’Aeroport del Prat, sentint-me com un inútil per haver volgut triar una companyia d’aviació barata que ara em fa pagar el car preu de no poder veure la meva família per cap d’any. M’he passat un mes sencer treballant a Barcelona, encarant un projecte amb bons resultats, he ingressat diners de sobres per poder permetre’m un vol amb una companyia de les de tota la vida a Menorca, a casa, i per culpa de les ganes inútils d’estalviar que tenia, AeroMadrid express em deixa a terra, un dels dies de la meva vida que tinc més ganes de veure a les persones que estimo. Em condemna a passar la nit a l’aeroport sense ni tan sols saber quan podré tornar a casa. Sense motiu i sense avisar, perquè sí, perquè ara resulta que se l’hi ha retirat la llicencia de vol així de sobte. Estic obligat a celebrar l’any nou sense una televisió per veure les campanades, sense el raïm i el cava per poder celebrar-ho, i el que és més indignant: sense una família per poder abraçar. Suposo que em consola una mica veure que al voltant meu hi ha gent que es troba en la mateixa situació. Molts d’ells són llatinoamericans que porten un any estalviant per poder viatjar als seus països d’origen; i que, com jo, passaran aquesta nit plorant d’ira en un banc o esperant que obrin els punts d’informació de l’Aeroport. Tot i això em sento afortunat veient les seves cares: sé que ells no podran comprar un bitllet per anar a veure els qui estimen, ni tan sols saben, com jo, si se’ls compensarà econòmicament perquè ho puguin tornar fa intentar en un futur. De debò que jo no vull diners, sols vull poder fer-li un petó als meus fills, a la meva dona, als meus pares. I no tinc ni bateria al mòbil per poder trucar-los. L’últim cop que he parlat amb ells eren les cinc de la tarda, una hora després del que tenia previst sortir el meu vol; he dit a la meva dona que s’havia retardat la sortida fins a les sis, però que no patís per què estaria a casa per poder celebrar l’entrada d’any. Ara em sento fatal: he promès una cosa i no la puc complir. Potser el pitjor és que jo no hi puc fer res. Bé... crec que haig de rectificar el que abans he dit: no suporto els supersticiosos ni les companyies d’aviació irresponsables, però m’encanta el cap d’any; m’encanta riure, abraçar, fer petons i estimar. Crec que tota la vida m’ha encantat, però no ha sigut fins avui, quan m’he quedat lluny dels meus, que m’he adonat com n’arriba a ser d’important.

Perquè tots ens hem vist maltractats i impotents davant una empresa de tranpsport...

1 Comentário:

Laura ha dit...

oalaa

m'ha agradat ._.

Introdueix el teu correu:

Gràcies

Clicky Web Analytics

Mots muts © 2008 Template by Dicas Blogger.

TOPO