Dos quarts de vuit a la Plaça Catalunya

Metro i tren | un banc ple d'històries | tren i metro

Dos quarts de vuit! Ja falta menys per el cap de setmana: vuit hores menys. Bé, la veritat és que no em puc pas queixar de la meva feina, ni del meu sou, i suposo que tampoc, al cap i a la fi, de la meva vida. Però se’m fa un xic difícil haver de comptar les hores que em queden abans de les vacances d’estiu. No perquè siguin moltes, insisteixo, ans el contrari: d’aquí a poc deixaré una etapa de la meva vida.

“Do, mi sol do... via u: Cerdanyola Universitat, Sant Cugat, Rubí i Martorell”

Uf! Quina enveja! Que tendres que se’ls veu a aquests dos d’aquí al costat tan tendrament i fortament agafadets i petonejant-se. Quina edat deuen tenir? Divuit anys? Potser ni hi arriben. Ai, si jo pogués tornar cinquanta-cinc anys enrera!

“Do, mi, sol, do... via dos: Hospitalet de Llobregat”

I aquesta canalla? Quants anys deuen tenir? Deu potser? Quina patxoca que fan i que graciosos que se’ls veu. I que contents! Tots amb la seva gorra d’esplai i carregats fins dalt amb aquestes motxillotes! Sembla que vagin d’acampada, cap allà a la Cerdanya diria jo... Que bé que estaria jo ara anant de campaments, i com gaudiria! Els demanaria d’acompanyar-los, però em temo que no em voldran. Tot i que pel que fa a mi, m’hi veig amb cor, i amb molt de cor.

“Do, mi sol, do... via u: Puigcerdà”

Ostres, i us heu fixat en aquest nadó? Nen o nena, no sé pas què deu ser. Potser no té ni setmanes. Que innocent i plàcid se’l veu, dormint en el seu cotxet. No sap encara com d’emocionant i entremaliada n’arriba a ser la vida allí fora. Deu n’hi do! Com m’encanten els nens petits! Ells, en un extrem de la vida, i jo, en un altre...

“Do, mi, sol, do... via u: Molins de Rei”

Què és això que duu a l’orella aquest noi? Quina forma més estranya que té! Ah, sí! És un telèfon d’aquests moderns que els pots portar a tots llocs i truquen sense fil. I que mudat que va! La quarantena ben bona la deu tenir. Segur que és executiu d’alguna empresa.

“Do, mi, sol, do... via u: Mataró”

Aquest! Aquest és el meu tren! Guaita’l, ja arriba! Creuem els dits perquè tingui sis vagons i no haguem de córrer. Un, a la meva edat, ja no està per moure tant les cames. Encara que sí que trobo que ja les he mogudes prou a la vida. Hi ha seients lliure, que bé! I, a sobre, puc triar!

“Pi, pi, pi, pi...”

Portes tancades, ens en anem, queden només dos dies per jubilar-me!

Josep Andreu Palacios Caballero

Foto: Bernat Borràs, trenscat.cat