L'inici...

començo a immutar...

I ningú ha dit que la vida fos fàcil. Qui sap què passaria si naixéssim ensenyats. Tot i que durant llargs temps la busca de la perfecció en l’ésser humà ha sigut (i continua essent) una qüestió de prioritat, aquesta no existeix. I, qui sap: tal vegada això és una avantatge. A ningú li saben a glòria els errors, els propis o els dels éssers estimats; però d’utilitat, al meu entendre, en tenen.

Hi ha individus –segurament més dels que ens pensem—que en certs moments de la vida potser s’hagueren estimat no haver nascut. I doncs, humanament, a voltes ens és més còmode i fàcil evitar un error que enfrontar-nos-hi. Fins i tot, n’hi ha qui els nega. Una manera de maltractar-se a un mateix. La vida, no ve amb manual d’instruccions. Però de vegades el necessitaria. Tot i que... no hi ha una sola manera de resoldre els problemes. N’hi ha d’altres que, potser ignorant els límits humans, dins un paradigma d’innocència i inconsciència, desitjarien poder canviar el que ja és fet. Tornar al passat per retocar el present. Somiar.

Per sort o desgràcia, i és una de les poques coses totalment objectives que es poden dir en aquesta vida, el que ha passat, passat està. Inamovible és.

Absolutament tots els pobles que han habitat el planeta han intentat cercar alguna manera de vida després de la mort, i la possibilitat de poder canviar fets distants en el temps (d’aquí, la no puc coneguda expressió llatina tempus fugit). Però no s’ha trobat. Al meu entendre, d’aquestes pors humanes han sorgit les religions, doncs sols cal fixar-se que la majoria d’elles estan centrades en forces superiors i divines que suposadament es troben un cop s’acaba la vida que tots coneixem.

I llavors? Si els errors no es poden corregir, què passa? Ens conformem en ignorar-los, fer veure que no existeixen? Perquè, no ens enganyem, tots cometem accions, tots pensem coses de les que desprès, tard o d’hora, ens n’en penedim. Cal llavors buscar la millor part de tots els errors: aprendre’n. Créixer. El saber humà comú, així com el personal de cada habitant de la terra no és si no el seguit de solucions que hem trobat per a les mancances. De la mancança de comunicació, va néixer la paraula, primer oral, més tard escrita. Quan els nostres avantpassats no podien caçar, van descobrir la ramaderia. El nostre entorn està ple de solucions a mancances i problemes.

Tots sabem que les guerres poden acabar, que fou un error començar la Primera Guerra Mundial, i la segona, així com tots els conflictes que han succeït i succeeixen en aquest instant. Però al mateix temps ens segueix latent el cervell dels instints, que vol fer-nos tenir el poder exclusiu utilitzant la violència. Aquest cervell que ha de conviure al nostre cap amb el racional, que aprèn dels errors, per no tornar-los a cometre.

El millor d’un error és que podem no tornar-lo a cometre. I que consti: ningú ha dit que la vida fos fàcil.

Josep Andreu Palacios Caballero