L'amor em fa fàstic!

Ho digué Mercé Rodoreda, en boca d'Aloma. O Aloma, en mans de Mercé Rodoreda...

L'amor em fa fàstic!

Potser per ideologia, potser per imposició, potser per genètica, fins i tot, qui sap si per amor.

Certament, determinar perquè una persona sent una cosa o altre davant d’un fet –un sentiment en aquest cas—no és fàcil. Hi ha tantes variables que poden constituir i construir els pensaments d’una persona, que és gairebé impossible, en la majoria de cassos, donar un sol argument que expliqui el per què d’allò que sent.

En tot cas, emperò, és cert que existeixen uns punts en els quals la majoria de gent està d’acord a l’hora de descriure l’estructura dels sentiments. La manera com certa persona ha arribat a veure la vida ha estat condicionada, de segur, per les seves pròpies experiències i sensacions. Vingudes per atzar, de la mà del destí, sense desitjar-ho, però amb una redundància tal, que ens faran canviar la manera de veure el món, i per sempre. Fins i tot sense voler-ho.

Existeixen moments de la nostra vida que, per molt que no ho desitgem, se’ns quedaran immòbils al cervell, com si de roent foc foren. Aquest serà, doncs, el motiu pel qual una persona, ja madura, pot arribar a concloure, i amb total convenciment “l’amor em fa fàstic”.

Però... abans de res. Què és l’amor? L’oració inicial de l’obra Aloma ens planteja molts dubtes. El primer que ens preguntem, sorpresos, és què ha hagut de succeir per tal de que aquesta afirmació tan redundant ocupi els inicis d’una obra. Potser sentirem pena, admiració i, fins i tot, ganes de endinsar-nos en la novel·la. Però el que segurament mai arribaríem ni a pensar és que, de fet, al llegir aquesta frase estem interpretant l’amor des del nostre punt de vista, i a resultes d’això, ens sorprenem –o no— al veure tal afirmació. Doncs amb molta probabilitat si ens sentim bocabadats al llegir-ho és perquè, als nostres ulls, l’amor és diferent.

Mai ningú ha arribat a posar-se d’acord al descriure’l . L’amor és un ítem filosòfic; no hi ha possible conveni científic per definir-lo. La ciència ha arribat a poder explicar la reacció química que els cossos humans experimenten al sentir desig, però més enllà d’això, aquesta paraula, igual en significant des de fa segles, destaca per l’enorme quantitat de significats diferents que se li han atribuït al llarg de la història.

Cultura, religió, edat, classe social, genètica, atzar... són molts els factors que ens condicionen a l’hora de sentir una o altre cosa al referir-nos a l’amor. Cap afirmació és la encertada. Amor per la pàtria, per la religió, amor pel sexe, per compromís, per combatre la soledat, amor fantàstic o amor fastigós. Què més dóna? Tot depèn de com ens hagi tractat l’amor; és l’estimació a una persona? O és que encara es mata “perquè era meva” i se li’n diu amor? Amor impossible? Amor d’amagat? Amor per conveniència? –Sí, Aloma, pot fer fàstic– Amor d’insomni o amor de malson?

L’amor és només el nom de la capital italiana al revés, o pot esdevenir l’excusa perfecte per matar? L’Himne de l’Alegria o el Rèquiem? Una dissonància al cor o un perfecte acord tríade? És només un instint, el de reproducció, o prové de la part racional? Què és i que pot ser l’amor?

Continuem filosofant...

Josep Andreu Palacios Caballero