És possible?

Definir-se humà vol dir de tot; presentar una bondat supèrbia, o una humanitat inexplicable.

Com a latent mostra de la darrera afirmació trobem els molts conflictes armats contemporanis, o els històrics, immemorables, tan és. Sempre es tracta de dur a terme el mateix: destrossar per... per... per què?

La Primer Guerra mundial, el naixament dels enfrontaments bèl-lics moderns, sols n'és un exemple. El material gràfic i literari resultant, tot l'aprenentatge que se'n pot extreure d'un fet així, pot realment servir com una eina per evitar que torni a succeir quelcom semblant? Tal vegada, però de moment no ho ha fet. Oblidem que l'ésser humà es l'únic animal que s'entrebanca dos cops en la mateixa pedra.

A mode d'exemple, m'agradaria rellevar la novel-la Res de nou a l'Oest de 1957, dirigida per Stanley Kubrick , d'Erich Maria Remarque, escrita l'any 1931, i el film Path of Glory, de 1957, dirigit per Stanley Kubrick

Sens cap mena de dubte, aquestes dues obres ens mostren, com segurament ho fan molts altres, relats referents a La Primera Guerra Mundial, la cara més odiosa en la que pot arribar a convertir-se la raça humana en situacions límit. Diuen que cap home és dolent per naturalesa, però en determinades situacions, prou clar que queda, actua d’una manera de la que, de segur, desprès se’n penedirà.

La pel·lícula planteja una situació de dilema, mentre que el fragment de la novel·la il·lustra principalment la part més cruel i inhumana de la guerra: com uns homes que segurament havien resultat agradables pares de família perden la vida cruelment, sense motiu, sens ni tan sols estar d’acord amb els ideals pels que suposadament lluiten o, el que es pitjor, sense saber-los.

Aquesta guerra, emperò, fou molt més enllà dels milions de morts i els acarnissaments físics i morals. I doncs, com haurien de plantejar-se el seu futur aquells soldats de les trinxeres quan el millor que els hi podia succeir era la mort? Inimaginables són els seus pensaments als nostres ulls. Tan folls estaven, a causa de les bombes, la misèria, el dilema constant entre viure o morir, que en els seus cervells, que tal dia foren sans i racionals, només quedava la part instintiva, de matar per una mort (Ull per ulll...)

I és que existeix quelcom més miserable que desitjar la mort per no tornar-se foll? Una mort que, a més, vindrà quan algú altre ho decideixi. Perquè si. Tu has de morir perquè un coronel, tot prenent-se un cafè i contemplant les vistes del seu palau, ho ha decidit. Aquest és, doncs, el dilema que se’ns planteja a la pel·lícula: obeir als teus superiors militars, i morir “per la pàtria” o fer cas al teu raonament i quedar-te a rereguarda. No tens elecció. L’atzar pot jugar sempre en contra teva, i ser afusellat per negar-te a complir ordres.

El principal dilema que es planteja durant tot el film és el de fer cas a una decisió sense escrúpols, o obeir al teu cor. I és que les guerres, a vegades, ens fan oblidar quelcom elemental, tot plantejant-los un dels dilemes més increïbles que ha desenvolupat l’espècie humana, encara sense resoldre: alemanys o francesos, per què no utilitzem la paraula per resoldre els conflictes? Per què matem si qui està davant la nostra arma podria ser el nostre germà, la nostra mare o, fins i tot, nosaltres mateixos? Que arribi el dia en que la pau guanyi a la guerra és desitjat per tots, però, vist el panorama, és possible?