divendres, 26 de desembre de 2008

En algun lloc, de la terra

Després d'alguns dies d'inoportú absentisme -coses que pasen-em plantejo... i per què el nadal ha de ser feliç per tothom? I si el color de la mort no fos el negre sinó el blanc antònim? No hi ha res escrit. BON NADAL I BONA VIDA!

En algun lloc, de la terra, 25/12/08 No saludo, per què, si ja ens coneixem?
Avui és Nadal, ho heu vist? Tot és blanc, nevat, fa fred. Això sembla. El carrer és buit, mort, ni una ànima, ni un rostoll, res. La meva cega vista sols sent caure una cortina de tímida pluja, plor de lluna nova, abandonada la nit de Nadal. Blanc, tot blanc, absència de tot, presencia de res. Les meves oïdes veuen moure’s l’esbufec pragmàtic del vent d’hivern que, perdut, intenta irrompre arreu. La llengua em palpa amarga, haurà acariciat un paladar sagnant.
Serà del fred, aquest gust que penetra pel meu nas. És blanc, no res. Incolor, inodor, insípid, inoïble i invisible. Ni dolç ni amarg, ni curt ni llarg, sec o humit, com la vida. I el vidre entelat, que olora a rosada, fora de lloc, fora de dia. Un presagi dels sentits, no ho veieu?
Blanc desert de neu a l’horitzó, buit, mut, cec. Sols un fum delita al no res una dansa macabra. Fum negre, de xemeneia, algú rient celebra el Nadal, encara. Destí declarat, afortunat per aquells qui decideixen irrompre en celebració.
I d’això li’n diuen Nadal. Harmonia, pau, amor. Per alguns. Simfonia inacabable, i cada any inacabada; preludi per ells, cadència per mi. Del Nadal, nadales, i de la simbomba neix una dansa macabra. Hi ha compassos que s’obliden, els de silenci per sempre més perduren. L’alegria mata l’any, és la coda del patiment. Un ingenu silenci pactat entre tots. No m’hi puc oposar, ans m’hi resignaré.
Negre sobre blanc, això sento. M’ho fa patir la felicitat dels altres. No, no puc viure un vida imperfeta, dissimulada, fingida en tant com aquestes festes. La sinceritat em mata, em neix el dubte, el fàstic, l’odi. Com puc fer veure que aflora una flor sobre el gemec del sol gelcuit? Com puc denotar alegria si el sol somriure em cou a covardia? Per què m’enganyo? Per què he nascut enganyada, lligada, lliurada? Llunàtica? Malcriada?
La meva ànima sent Nadal tot l’any. Ha sentit la hipocresia biblista tota la vida. Tota. Un Nadal blanc, buit i bord . De fe falsa. Ells vestint-se, jo que em despullo. Juren, jo jec i contemplo. Endrapen reunits mentre vomito solitud. S’escalfen les llars i em congelen les venes. Em maten, fa temps que ho volen fer. Egocèntrics i eixuts assassins farts d’olla i avarícia. Buscadors de l’oportuna ocasió per fer de tota vida un ocàs.
Jo sols puc contemplar, fins ara esperava l’hora; però he decidit que arribi abans. Un dia ha de ser el darrer, ha arribat. Digues-me tossuda, impacient. I ho sóc. Tal com volen. Tendre com vaig néixer, moriré. Admeto que podria haver esperat, ans m’haguessin trobat, i ja morta. Millor és escapar, val més la covardia que el covard. Ofensa ponderosa és el que faig, ans tinc convenciment.
Fins mai,

2 Comentários:

SD ha dit...

Ieee!
Recorda que la sensacionalitat del nadal només es permesa pel sentiment de consumisme i malgastament dels seus clients i amics dels grans rics; "total, Nadal només passa un cop l'any".
Les sensacions que hagis pogut tindre per nadal són compartides per milers de milions de persones que, igual que tu, pateixen per ésser felicitat dels demés: així que, tot són els demés: emocions, sentiments, agraïments, lectures, distraccions, lluites, inicis-finals, i llargs etc. pel que lluitem i deixem que ens lluitin per nosaltres.
Som Motius!!!
Ànims!!!
Efe

Laura ha dit...

m'encanta n.n

Introdueix el teu correu:

Gràcies

Clicky Web Analytics

Mots muts © 2008 Template by Dicas Blogger.

TOPO